L'últim vestit: la raó davant del mercat

Vicent Lloret, conegut com Vicent el Sastre, tenia una sentència que el feia immens: «L’últim vestit no té butxaques». No ho deia per retòrica; ho deia com una advertència elemental i humana: la riquesa material no és l’últim port. Aquesta parèmia, senzilla i punyent, ha reaparegut en la ment de l’autor en contemplar una publicació d’un creador de continguts que jerarquitza les titulacions universitàries en funció del que la seva fórmula proclama com a «valor de mercat» a l’era de la IA.

L’influencer —perfil desconegut per a l’autor— ofereix una llista clara i sense embuts: carreres com Enginyeria Informàtica, Matemàtiques, Enginyeria de Dades o Ciberseguretat serien «encara acceptables». ADE, Economia, Màrqueting o Dret queden com a «regulars». Disseny Gràfic, Traducció i Interpretació, Periodisme i altres enginyeries es classifiquen com a «trampa». I en la franja inferior, Psicologia, Publicitat i Relacions Públiques, Comunicació Audiovisual o Turisme són «perilloses», mentre que Filosofia, Història, Història de l’Art o Sociologia són «lamentables». Finalment, les carreres de lletres sense habilitat tècnica són «horribles» i s’aconsella: «Evita-ho a tota costa!».

La deriva semàntica és el que colpeja: l’argument central és que «la IA no arriba, ja és aquí» i, per tant, allò que avui sembla segur pot esborrar-se demà. Azequible, però, és la conclusió següent que l’autor rebutja: «Triar una carrera sense pensar en la realitat del mercat sol acabar en penediment». L’experiència docent de l’autor li dicta la contrària: és l’elecció guiada exclusivament pel mercat la que sovint condueix a la frustració i a l’abandó.

Però el cop definitiu, l’expressió que desenterra una filosofia de menyspreu cap a les humanitats, és la màxima sense complexos: «No preferisques tenir raó a tenir diners». Aquesta frase, visible a la pantalla, sintetitza una jerarquització moral inversa: prioritzar el benefici monetari per sobre de la raó, el pensament i la cultura. Una afirmació que, presa al peu de la lletra, és una invitació a abandonar la recerca intel·lectual en favor del benefici immediat.

No es tracta aquí de negar l’impacte real de la tecnologia sobre el mercat laboral ni de minimitzar la penetració de la IA en processos productius. Es tracta, en canvi, d’alçar la veu contra una reductora orientació vital: convertir l’elecció acadèmica en una simple transacció econòmica. La dita de Vicent el Sastre torna com una advertència patriòtica: la convivència social i la plena ciutadania exigeixen raó, cultura i formació diversa, no una planificació exclusiva de rendibilitat.

Si la societat accepta que «tenir diners» ha de prevaler sobre «tenir raó», la pèrdua serà més profunda que una fluctuació en el mercat d’ocupació. Serà la pèrdua d’un principi que singularitza la nostra condició com a comunitat pensant. Les lletres, les humanitats, les ciències socials i l’ensenyament no són residus per evitar; formen part del teixit que ens permet debatre, comprendre i construir un futur col·lectiu amb sentit. I això, precisament, no entra a la butxaca de l’últim vestit.